LLEGENDES DE DONES D'AIGUA

Des del començament del món, el sol que neix cada matí, i la lluna, ara creixent, ara minvant, que surt als vespres es reflecteixen a les aigües del mar dels rius i dels estanys. L'aigua, font de vida té els seus esperits: les dones d'aigua, esperits subtils i lleugers que s'hi banyen i s'hi escolen. Hom les anomena, segons la contrada: goges, aloges, llufes, paitides...

Són bellíssimes donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres d'or o de tons de coure, que captiven  i encisen sota els raigs de la lluna els homes que poden arribar a veure-les, perquè són éssers nocturns. Van nues o amb vestits blancs transparents. N'hi ha qui diu que tenen cua de peix, o ales de papallona o libèl·lula. Són permanentment joves malgrat que no són immortals, bé que arriben a viure més de mil anys. Com que viuen a la vora o dins de l'aigua, en coves o balmes, es diu que estenen llur roba a prop dels corrents d'aigua, i que el mortal que pot fer-se'n amb una peça de roba generalment té la riquesa i la felicitat assegurades per tota la vida. Diuen que han estat molts pocs els homes que han aconseguit casar-se amb alguna goja, i encara menys els que han fet durable la seva unió. Les condicions que les goges imposen fan difícil el seu acompliment i el vincle es trenca. Diuen també que són molt enjogassades i que els agrada cantar i dansar. Si es té sort, se les pot veure les nits de lluna plena a la vora dels rius o dels estanys pentinant-se els cabells amb pintes d'or, sobretot si la música les té distretes. Hi ha el perill que aquestes melodies obliguin als mortals a bellugar-se sense parar, encara que no en tinguin ganes.